Llums, càmeres i… Igualtat? El 94% del que es veu i el 100% del que s’oblida

Des d’AILMED SINDICAT analitzem la 7a reunió de la Comissió de Seguiment del Pla d’Igualtat. Les xifres són per treure pit, sens dubte. Però, mentre celebrem l’èxit de les polítiques de gènere, ens preguntem: per a quan la mateixa «passió» institucional per a les persones amb discapacitat?

El passat divendres 28 de novembre, l’Edifici de les Corts va ser escenari d’una d’aquelles reunions on l’Administració respira tranquil·la. Es celebrava la 7a reunió de la Comissió de Seguiment i Avaluació del Pla d’Igualtat de la PG-ME. I hem de ser sincers: sobre el paper, la feina llueix.

Segons l’informe presentat, estem davant d’un 94% de les actuacions del Pla iniciades o finalitzades. Unes xifres que farien posar vermell a qualsevol altre departament de la Generalitat per la seva eficiència. De fet, un 75% de les mesures ja es donen per tancades. Es parla d’un «efecte crida» gràcies a la reserva de places, aconseguint que en la darrera convocatòria d’accés (46/24), la presència de dones arribi a un històric 42%.

Fins i tot s’han posat fil a l’agulla amb temes espinosos com la bretxa salarial, que tot i situar-se en un 9,8% degut principalment a l’ús majoritari de permisos de conciliació per part de les dones, s’està monitorant amb lupa. Bravo. De veritat, bravo.

A més, avui mateix s’activa la III Enquesta sobre vivències i opinions, una eina «anònima i segura» per saber què pensem. Tot això està molt bé. És necessari i ho aplaudim. Però… (sempre hi ha un però).

La igualtat té un punt cec?

Mentre ens felicitem —amb raó— per trencar sostres de vidre en qüestió de gènere, sembla que tenim un mur de formigó armat en un altre àmbit: la discapacitat.

Resulta curiós —per no dir irònic— veure com l’Administració és capaç de mobilitzar recursos ingents, modificar reglaments d’accés i crear comissions específiques per a la igualtat de gènere, mentre que per a la integració i la carrera professional de les persones amb discapacitat al cos, el ritme és, diguem-ne, «nul».

El Departament d’Interior ha estat molt proactiu signant el Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat. Queda molt bé a la foto participar en la redacció d’eixos sobre inserció laboral i no discriminació. Però, de què serveix signar grans acords alineats amb l’ONU si, de portes endins, la realitat és una altra?

Coherència, si us plau

La pregunta que llancem des d’AILMED és senzilla: Mereix la perspectiva de la discapacitat la mateixa aposta ferma que la de gènere?

No estem parlant de caritat. Parlem de companys i companyes que, quan la vida els colpeja amb una discapacitat sobrevinguda o un diagnòstic, es troben amb una normativa interna que els tracta com si haguessin «sortit del sistema». Se’ls neguen ascensos, se’ls bloqueja la carrera professional i, en molts casos, se’ls invisibilitza.

Si som capaços de reservar un 40% de places per corregir un desequilibri històric de gènere, no hauríem de ser capaços de garantir places per persones amb discapacitat?

La veritable modernització del cos no passa només per tenir més mosses —que també—, sinó per entendre que l’ambició de prosperar professionalment no ha de morir el dia que et diagnostiquen una discapacitat.

Senyors de l’Administració: la feina amb el Pla d’Igualtat de Gènere és excel·lent (un 94% d’execució és de matrícula d’honor). Ara, us reptem a posar el mateix entusiasme, els mateixos recursos i la mateixa voluntat política en fer que el cos de Mossos d’Esquadra sigui un referent en la integració de la discapacitat.

Perquè si la igualtat no és per a tothom, potser no és igualtat; és només estadística.

AILMED SINDICAT

Visibles i necessaris.

Descarrega aquí aquest comunicat i penja’l als taulers dels serveis!