Vocació i Desemparament: La història d’un Mosso d’Esquadra i la solitud en la seva batalla contra la Leucèmia

Amb el transfons de la solemnitat de la policia catalana, especialment ara en plena celebració del Dia de les Esquadres a totes les regions policials, s’amaga una història que mereix ser explicada. L’emotiva notícia del diari METROPOLI sobre un membre dels Mossos d’Esquadra, diagnosticat amb leucèmia i posteriorment apartat sense consideració, posa de manifest una realitat impactant que transcendeix les barreres de la malaltia per endinsar-se en l’àmbit laboral i social.

El relat de M.R., un agent dedicat i compromès amb la seva vocació des de ben jove, es veu interromput abruptament per un diagnòstic devastador. La leucèmia, una malaltia implacable, el submergeix en una batalla ferotge per la seva vida, amb mesos d’hospitalització, dolor i patiment. No obstant això, el que segueix a la seva lluita contra la malaltia és igualment pertorbador: l’abandonament per part de la institució a la qual va dedicar dues dècades de servei.

La narrativa de M.R. exposa una sèrie de fallades sistemàtiques que revelen una falta d’empatia i consideració cap a aquells que arrisquen la seva vida per la seguretat i el benestar de la societat. Malgrat la seva valuosa contribució i sacrifici, el sistema sembla donar l’esquena a aquells que més ho necessiten en moments de vulnerabilitat extrema.

“Com qualsevol treballador d’una empresa, Marc va agafar la baixa. Al llarg dels mesos, va haver-hi companys que va trobar a faltar: “Encara que entenc que no tothom és capaç de suportar el càncer d’algú ni sap com tractar a l’afectat”. No li guarda rancor a ningú, però tampoc es va sentir recolzat pel cos de Mossos d’Esquadra.”

El testimoni de M.R. ens submergeix en la seva odissea personal, des dels símptomes inicials fins als durs mesos de tractament i recuperació. La insensibilitat institucional es manifesta en la falta de suport econòmic i emocional durant la seva convalescència, així com en la indiferència cap a la seva situació laboral un cop superada l’etapa més crítica de la malaltia.

El procés burocràtic al qual es veu sotmès, des de l’avaluació d’incapacitat fins a la seva posterior desvinculació laboral, deixa entreveure una sèrie de mancances en el sistema de protecció i empar per als treballadors afectats per malalties greus. La manca de protecció econòmica i la incertesa sobre el seu futur laboral s’afegeixen al calvari físic i emocional que ja ha hagut d’enfrontar.

“La Generalitat es va rentar les mans i em va arribar una carta a casa”, relata l’afectat. Després de 20 anys de servei en els mossos, a Marc ho despatxaven amb una simple carta. “Em van llevar la meva taquilla, em van esborrar del sistema… Tot això, sense cotitzar i cobrant menys”. Una incertesa afegida a un dur procés de recuperació física i mental.”

La discriminació que enfronta M.R. no és un cas aïllat, sinó un símptoma d’un sistema que requereix una revisió profunda. La manca de sensibilitat cap a les necessitats i drets dels treballadors malalts posa en qüestió els valors fonamentals de justícia i equitat a la nostra societat.

La figura d’Àngel Gómez-Quintero, president de l’Associació per a la Integració Laboral dels Mossos d’Esquadra amb Discapacitat (AILMED), emergeix a la notícia com un far d’esperança enmig de la foscor. La seva lluita incansable pels drets dels treballadors afectats per malalties i discapacitats, així com la seva denúncia davant instàncies internacionals, llança llum sobre una situació que es dóna més sovint del que creiem.

La desafortunada situació exposada en la notícia revela una dolorosa manca d’empatia i consideració cap als propis membres del cos de Mossos d’Esquadra. En un entorn on la protecció i el servei a la societat haurien de ser valors fonamentals, l’abandonament d’un company en moments d’extrema necessitat soscava la integritat mateixa de la institució.

Aquest tipus d’incidents no només impacten a l’individu afectat, sinó que també envien un missatge preocupant a la resta dels membres del cos. La sensació de desprotecció i abandonament pot sembrar la llavor de la por i la desconfiança, soscavant la moral i l’eficàcia de qui arrisca les seves vides diàriament en nom de l’ordre i la seguretat pública.

“en situacions “excepcionals” han d’assumir que es presenti la possibilitat d’haver de respondre amb “operativitat”. I aquí Marc es lamenta: “Pregunta-li a un invàlid que torna o a un com jo que com tinc el sistema circulatori”. Una operativitat que ell, en el seu estat, no pot assumir. “Si l’Estat diu que no puc ser policia, per què m’ofereixen un lloc així quan perilla la meva integritat i la del ciutadà?”

En un treball on el perill i la penositat són constants, la manca de suport i protecció per part del departament d’Interior pot generar un clima d’incertesa i desmotivació entre els agents. Aquest deteriorament en l’estat d’ànim i la confiança en la mateixa organització pot tenir repercussions significatives en el rendiment laboral i, en última instància, en la capacitat del cos de Mossos d’Esquadra per complir amb eficàcia el seu deure de protegir i servir a la societat.

És imperatiu una reflexió profunda sobre aquestes situacions i que es prenguin mesures concretes per garantir que tots els membres del cos policial rebin el suport i la protecció necessaris en moments de malaltia o vulnerabilitat. Només així es podrà restaurar la confiança i la cohesió interna, i demostrar veritablement el compromís del cos de Mossos d’Esquadra amb els valors de justícia, equitat i solidaritat que han de guiar la seva tasca diària.

[Per llegir la notícia completa, feu clic aquí: https://metropoliabierta.elespanol.com/el-pulso-de-la-ciudad/20240426/un-mosso-discriminado-apartado-tras-una-leucemia-si-te-pones-enfermo-en-la-policia-estas-vendido/849915100_0.html ]