El Tribunal Suprem ha tornat a encendre les alarmes en el col·lectiu de persones amb discapacitat. Fa tot just unes setmanes, aquest òrgan judicial va dictaminar que la pensió de gran invalidesa és incompatible amb el treball a l’ONCE, una decisió que ha generat una onada de crítiques pel cop baix que es dóna a un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat (Tribunal Supremo, Sala Cuarta, de lo Social, Sección Pleno, Sentencia 544/2024 de 11 Abr. 2024, Rec. 197/2023).

Diversos col·lectius han criticat durament la recent decisió del Tribunal Suprem, ja que consideren que aquesta nova doctrina atempta contra la integració social de les persones amb discapacitat i contradiu la normativa vigent.

Les crítiques incideixen en el fet que la doctrina mantinguda pel Tribunal Suprem des de 2008, que permetia la compatibilitat de la pensió amb el treball, era més justa i afavoria la inclusió laboral de les persones amb discapacitat. Aquesta doctrina es basava en la idea que la pensió té com a objectiu pal·liar les necessitats derivades de la pèrdua de capacitat laboral, però no ha de ser un obstacle perquè les persones amb discapacitat puguin treballar si així ho desitgen.

La nova doctrina del Tribunal Suprem, no obstant això, estableix que la compatibilitat només s’aplica a treballs esporàdics o marginals que no donin lloc a la inclusió en la Seguretat Social. Una interpretació que és restrictiva i es pot interpretar com a discriminatòria, ja que impedeix que les persones amb discapacitat puguin accedir a ocupacions dignes i estables.

La nova doctrina del Tribunal Suprem, segons els crítics, va en contra dels principis de la Constitució espanyola, la Llei General dels Drets de les Persones amb Discapacitat i altres normatives nacionals i internacionals que obliguen els poders públics a promoure la plena inclusió social i laboral de les persones amb discapacitat.

En definitiva, s’exigeix al Tribunal Suprem que reconsideri la seva decisió i torni a la doctrina anterior, que era més justa i favorable a la inclusió laboral de les persones amb discapacitat.

Una decisió discriminatòria?

Els detractors de la sentència la qualifiquen de discriminatòria, ja que limita les opcions laborals de les persones amb discapacitat, dificultant la seva integració social i econòmica. A més, argumenten que estigmatitza les persones amb discapacitat que reben una pensió, considerant-les com a incapaços de treballar.

En tot cas, sembla evident que sentències com aquesta contradiuen el mandat de la Convenció de Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, que forma part del nostre ordenament jurídic intern.

Aquesta Convenció ni tan sols s’esmenta a la sentència del Tribunal Suprem, la qual cosa ja parla per si mateixa tenint en compte que estem parlant de persones amb discapacitat, els drets de les quals s’han d’interpretar sota la llum de la dita Convenció, com ara el dret al treball.

No sembla encaixar en aquesta Convenció que el Suprem entengui que el concepte ”d’activitats compatibles” no pot referir-se a tasques o funcions que no siguin les corresponents a alguna professió o ofici, sinó a labors d’índole accessòria, marginal, ocasional o limitat que, sent o no lucratives, no donin lloc a la seva inclusió en el sistema de Seguretat Social.

Aquesta interpretació restrictiva fins i tot podria entendre’s que és contrària a la Convenció i, per tant, discriminatòria.

Substitució d’ingressos laborals?

Si una persona amb discapacitat ha de triar entre rebre una prestació o un salari, clarament no se li està encoratjant a integrar-se en el món laboral. Si s’estableix una incompatibilitat entre ambdues, desmotivaria severament la reintegració social i laboral de qui rep una prestació per discapacitat.

Moltes persones amb discapacitat estan preocupades per la possibilitat de perdre la seva prestació o pensió si aconsegueixen feina. També els preocupa poder cotitzar per assegurar-se una millor pensió de jubilació en el futur.

La sentència defensa la seva decisió argumentant que les prestacions d’incapacitat permanent tenen com a objectiu substituir la manca d’ingressos laborals a causa de la pèrdua de treball. No obstant això, en el cas de la incapacitat permanent total, no s’estableix cap límit salarial per a la compatibilitat entre la prestació i una altra feina.

Una persona amb prestació per discapacitat pot optar per llocs de treball millor remunerats sense perdre la prestació, el que planteja dubtes sobre si realment estan reemplaçant ingressos laborals.

Això també és especialment qüestionable en casos de prestacions per incapacitat permanent parcial, on el treballador pot continuar treballant i rebre una indemnització, el que no sembla estar reemplaçant ingressos laborals.

En resum, la tesi de substitució d’ingressos laborals amb aquestes prestacions per discapacitat sembla qüestionable, ja que no s’estan substituint realment els ingressos del treball en molts casos.

A més, és inacceptable ignorar els costos econòmics addicionals associats a la discapacitat, que afecten tant a les persones amb discapacitat com a les seves famílies. Aquests costos impacten directament en els ingressos salarials de la persona i creen una desigualtat comparativa amb aquelles que no tenen aquests costos addicionals.

Li està llevant la feina a una persona que està en atur?

La part més dura de la sentència és insinuar sense embuts que una persona amb discapacitat que té una prestació i treballa, pràcticament és com si li estigués llevant la feina a una persona que està en atur i que també té una prestació.

Sembla posar les persones amb discapacitat en una posició de competència injusta amb aquelles que estan desocupades, però que també reben prestacions. Aquesta visió simplista no té en compte les complexitats de la discapacitat i del mercat laboral i crea una competència injusta entre grups vulnerables. A més, ignora el fet que les persones amb discapacitat tenen el dret i la capacitat de contribuir al mercat laboral i a la societat en general.

El poder judicial li diu al poder legislatiu el que ha de fer?

La sentència li diu al legislador el que ha de fer quan parla de la necessitat de revisar el sistema d’incapacitats permanents i d’arbitrar nous mecanismes per a la reinserció.

Amb això sembla anar més enllà de la seva funció judicial en indicar directament al legislador quines mesures ha de prendre. Això podria considerar-se com una interferència indeguda en l’àmbit legislatiu, el qual és responsabilitat del poder legislatiu i no del judicial. A més, es podria qüestionar si la sentència ha tingut en compte adequadament les complexitats i matisos de la legislació i la realitat social que enfronten les persones amb discapacitat.

Bufetada a la inclusió

Per concloure, aquesta decisió del Suprem és una bufetada a la inclusió, un obstacle per a la igualtat. No podem entendre que una institució tan important com el Tribunal Suprem dicti sentències tan deshumanitzades, amb un text ple de clixés que desprèn una profunda falta de sensibilitat cap a la realitat d’aquestes persones.