Any rere any, les celebracions del Dia de les Esquadres ens regalen moments d’eloqüència, discursos vibrants que busquen enaltir l’esperit de servei i el sacrifici inherent a la nostra professió. Escoltem paraules solemnes sobre el valor, la determinació i la vocació que ens defineix. Són instants on la retòrica dels nostres comandaments ens recorda la noblesa de la nostra tasca, i ens sentim, per un moment, units sota una mateixa bandera de compromís i orgull.
Recordem, per exemple, les paraules recents del comissari Eduard Sallent a Esparreguera, quan ens instava a actuar amb «determinació i convicció», a «no perdre cap barri», reconeixent la creixent complexitat i hostilitat del nostre entorn. O les del president de la Generalitat, Salvador Illa, a l’Acte Nacional del Dia de les Esquadres 2025, afirmant que «sense els Mossos d’Esquadra, la Catalunya justa, segura i en convivència que compartim i volem seguir compartint no seria possible». La consellera Núria Parlon, per la seva banda, subratllava que ser mosso «no és una professió, sinó una manera d’entendre la vida», i el comissari en cap, Miquel Esquius, reafirmava els valors que guien el cos.
Aquestes paraules ressonen amb força, especialment quan les contrastem amb la crua realitat del carrer: l’augment de la violència contra els agents, com la «brutal agressió» a Lleida que el comissari Josep Codina va condemnar enèrgicament, o la creixent sensació de desemparament que va cristal·litzar en el moviment ’57’, símbol del nostre esgotament i de la necessitat urgent de suport real. Les promeses de més efectius, d’assolir els 25.000 agents el 2030, són benvingudes, però no poden ser un bàlsam que amagui les ferides obertes del present.
El contrast: Despatxos daurats, uniformes oblidats i el Consell de la Policia
I en aquest context de discursos apassionats i realitats punyents, no podem deixar de banda una altra paradoxa que, amb una fina ironia, subratlla la distància entre la trinxera i el despatx. Ens referim a la facilitat amb què algunes figures emblemàtiques, després d’anys de professar un amor incondicional al cos i de vestir l’uniforme amb orgull, semblen trobar una nova vocació, gairebé d’un dia per l’altre, en els despatxos de l’Administració. O d’altres comandaments a punt de jubilar-se que donaran el salt a llocs d’alta direcció, per exemple, a la Subdirecció de Recursos Humans del Departament d’Interior i, previsiblement, ja no es jubilaran com a mossos d’esquadra i podran allargar la seva jubilació.
És lloable l’ambició professional, sens dubte, i la capacitat de servei públic des de diferents àmbits. Però la pregunta que ressona, amb un deix d’amarga ironia, entre molts agents és inevitable: un cop penjat l’uniforme a l’armari, des d’on es defensa realment el «cor mosso»? Aquell amor fervent al cos, expressat en tants discursos èpics, es manté intacte quan les decisions es prenen lluny del carrer, des d’una perspectiva que sovint s’alinea més amb les directrius polítiques o pressupostàries que amb les necessitats palpables dels agents? Aquests moviments, per legítims que siguin individualment, no fan sinó alimentar la percepció que, a l’hora de la veritat, la proximitat al poder polític o administratiu pot pesar més que la lleialtat a la base, als companys que continuen patrullant els carrers i enfrontant-se als perills.
I és aquí, estimats companys, on la distància entre les paraules i els fets esdevé un abisme insalvable i profundament dolorós, especialment quan ens fixem en el Consell de la Policia. Perquè mentre se’ns lloa en públic, mentre se’ns demana més esforç i sacrifici davant una criminalitat cada cop més organitzada i violenta, una realitat molt diferent es cou en aquest fòrum clau. Assistim amb estupor i una creixent indignació a un espectacle surrealista: alts comandaments del nostre propi cos, aquells que en teoria haurien de vetllar per nosaltres, s’asseuen al costat de l’Administració i, incomprensiblement, voten a favor de les propostes d’aquesta, sovint en detriment directe dels drets i les millores laborals que legítimament reclamem els agents a través dels nostres representants sindicals.
Com és possible que aquells que ens lideren al carrer, que coneixen de primera mà els riscos que assumim, les mancances que patim –des de material inadequat fins a condicions laborals inacceptables, com hem denunciat reiteradament–, puguin després girar-nos l’esquena a la taula de negociació? Com es pot parlar de «vocació» i «manera de vida consagrada al servei dels altres» i, alhora, menystenir les necessitats bàsiques d’aquells que materialitzen aquest servei dia rere dia?
Una qüestió de lleialtat i coherència: La posició d’AILMED SINDICAT
Des d’AILMED SINDICAT, la nostra posició és clara i inequívoca: no s’ha de permetre que comandaments policials representin l’Administració al Consell de la Policia i es posicionin sistemàticament en contra dels interessos dels seus propis companys. Aquesta pràctica és un contrasentit, una perversió del sistema que mina la confiança i genera un profund malestar dins del cos.
Els comandaments tenen una responsabilitat primordial: vetllar pels seus subordinats. Han d’estar al nostre costat, no al de l’Administració quan aquesta pretén retallar drets o ignorar reivindicacions justes. La seva lleialtat ha de ser, primer i abans de res, amb els homes i dones que dirigeixen, amb aquells que posen el cos i l’ànima per complir les ordres i garantir la seguretat de tots els ciutadans.
Cal definir amb urgència i claredat els rols dins del Consell de la Policia. La representació de l’Administració i la representació dels treballadors han d’estar nítidament separades. Els representants dels membres del cos han d’actuar exclusivament en defensa dels interessos d’aquests, sense pressions ni conflictes derivats de la seva posició jeràrquica o la seva designació per part de l’Administració. Necessitem una defensa més desacomplexada dels mossos i mosses de base, una defensa que no tingui por d’alçar la veu, encara que incomodi a les altes esferes.
El costat correcte de la història
Els discursos èpics són importants per a la moral, però la veritable grandesa d’un lideratge es demostra en els fets, en les decisions quotidianes, en la coherència entre el que es diu i el que es fa. Els comandaments han d’estar al costat correcte, que és el costat dels Mossos, i davant de l’Administració quan calgui defensar allò que és just.
Aquell qui, per acció o omissió, s’hagi passat a l’altre costat, qui prioritzi els interessos de l’Administració, la seva pròpia carrera o la comoditat d’un despatx per sobre del benestar dels seus companys d’uniforme, té un problema. I nosaltres, com a organització sindical i com a col·lectiu, tenim el dret i el deure de qüestionar quin és realment el seu tarannà, si veritablement porta o no els Mossos al cor.
La situació és crítica. L’increment de delictes, la sinistralitat vial, el nombre d’agents ferits en servei, les agressions com la de Lleida, la conflictivitat creixent a certs barris que alguns pretenen minimitzar… tot plegat reflecteix una realitat que no es pot amagar sota la catifa amb discursos grandiloqüents. Perquè, siguem clars, potser el que realment necessitem és menys festes i sopars, menys protocols i parafernalies inútils, menys discursos èpics i més realitat palpable en el tracte que reben les persones d’aquest cos.
Potser la millor manera d’honorar la nostra professió no és amb més llaços i medalles, sinó amb condicions laborals justes, amb suport real davant les adversitats i amb un respecte que vagi més enllà de les paraules de circumstància. La ironia més cruel és que, mentre alguns s’omplen la boca de grans proclames, hi ha gent valuosa que marxa del cos absolutament fastigejada del tracte que rep. Aquesta fugida silenciosa, aquest degoteig de vocacions trencades, és el termòmetre més fidel del veritable estat de salut del nostre col·lectiu, i un suspens estrepitós per a aquells que haurien de vetllar per ell.
Un futur digne per als Mossos d’Esquadra
Des d’AILMED SINDICAT, seguirem lluitant incansablement per la dignificació de la nostra professió. Exigim una taula de negociació real i efectiva per abordar les millores urgents en retribucions, jornada laboral, pla de carrera professional, en més i millor formació, en millors eines i vehicles, en una defensa jurídica com cal, etc.
Fem una crida a la reflexió a tots els nivells del cos i de l’Administració. Els Mossos d’Esquadra som un pilar fonamental de la societat catalana. Mereixem respecte, condicions laborals dignes i, sobretot, líders que estiguin a l’altura de la seva responsabilitat, líders que no confonguin la lleialtat institucional amb la submissió a interessos que perjudiquen els seus propis homes i dones. I que recordin, fins i tot des del més alt dels despatxos, d’on venen i a qui, en darrera instància, es deuen.
No demanem l’impossible. Demanem coherència. Demanem lleialtat. Demanem que les paraules solemnes es tradueixin en fets concrets. Els nostres comandaments han d’estar, sense fissures, al nostre costat.
AILMED SINDICAT
Al servei dels qui serveixen