En el nostre sistema actual, les persones amb discapacitat que formen part del cos de mossos d’esquadra es troben amb obstacles que dificulten, i en molts casos impedeixen, l’accés a una mobilitat justa dins del seu entorn de treball. Això inclou els canvis de destinació tant dins d’una mateixa localitat com en diferents regions. Aquesta situació afecta als funcionaris que estan en segona activitat, els que estan en segona activitat amb una incapacitat permanent total i als tècnics de suport no policial, que es veuen relegats a un tracte discriminatori respecte a la resta de treballadors.

Comissió de servei pels funcionaris en segona activitat: Una solució insuficient i lenta

Per als mossos en segona activitat, i els que estan en segona activitat amb una incapacitat permanent total, l’administració ofereix la possibilitat de sol·licitar una comissió de servei com a mesura per canviar de destinació. Ara bé, aquesta solució, lluny de ser immediata, pot trigar fins a quatre mesos o més a ser efectiva.

Durant aquest període, el funcionari que tingui una discapacitat, que tingui limitades les capacitats per conduir o que tingui altres patologies que s’hagin de tenir en compte a l’hora d’assignar una plaça, es troba en una situació de bloqueig, sense alternatives.

La pregunta és inevitable: què ha de fer durant aquests mesos? L’única opció viable és agafar una baixa mèdica per suportar aquest llarg període d’espera? 

Aquest és un fet que posa en evidència la manca de respostes eficients per part de l’administració i que, de nou, deixa el funcionari amb discapacitat en una situació de vulnerabilitat.

Discriminació i falta d’ajustaments raonables pels tècnics de suport no policial

L’administració s’ha mostrat inflexible mantenint inamovibles places de tècnic de suport no policial i denegant qualsevol possibilitat de mobilitat, fins i tot per a aquelles persones que podrien aprofitar una plaça més pròxima al seu domicili. 

És inacceptable que els tècnics de suport no policial, que són persones amb discapacitat, siguin tractats, de facto, com a treballadors de segona categoria. La denegació del dret a la mobilitat, combinada amb la manca de possibilitat per negociar ajustos raonables segons les necessitats de cada persona, constitueix un acte clar de discriminació.

La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, en el seu article 2, defineix com a discriminació la “denegació d’ajustaments raonables”. Això implica que qualsevol negativa a adaptar el lloc de treball a les necessitats de les persones amb discapacitat no només és un acte injust, sinó il·legal segons la normativa internacional. Però, tot i aquest marc normatiu, ens trobem davant una administració que, en lloc d’adaptar les places a les persones, continua exigint que les persones s’adaptin a les places disponibles, sense importar les seves limitacions físiques o de salut.

L’error de les places inamovibles i les seves conseqüències

La greu problemàtica que comporta el sistema actual, on només es permet l’existència de places de tècnic de suport no policial inamovibles, té un impacte directe en aquelles persones amb discapacitat que viuen lluny de les destinacions.

Funcionaris amb discapacitat es veuen obligats a desplaçar-se llargs trajectes (de Lleida a Barcelona, per exemple), sovint sense poder conduir o amb limitacions físiques greus, simplement perquè l’administració no permet la seva mobilitat. Aquesta falta de flexibilitat no només és una denegació d’ajustaments raonables, sinó que posa en perill el dret al treball d’aquestes persones, tal com es recull a l’article 27 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

La mobilitat no és només un dret, és una necessitat

L’administració sovint argumenta que existeix transport públic per les persones amb discapacitat que viuen lluny de les destinacions, però aquest argument ignora completament les necessitats específiques d’aquestes persones. L’accessibilitat laboral no comença a la porta del lloc de treball; comença des del moment que la persona surt de casa seva. Ignorar aquesta realitat és una forma encoberta de discriminació.

És crucial entendre que cada persona amb discapacitat requereix un ajustament raonable diferent. L’Observació General Núm. 6 (2018) de Nacions Unides estableix clarament que els ajustaments raonables s’han de negociar de manera individualitzada, tenint en compte les necessitats concretes de cada sol·licitant. No fer-ho suposa, de nou, una clara vulneració dels drets d’aquestes persones.

Una crida a l’acció: Reclamem el que és just

Des d’AILMED SINDICAT, reclamem una revisió immediata del sistema actual de gestió de places per a persones amb discapacitat dins del cos de mossos d’esquadra. És imprescindible que s’adoptin mesures que garanteixin la mobilitat d’aquests funcionaris, tenint en compte les seves limitacions físiques i les seves necessitats personals. 

Reclamar ajustaments raonables no és un privilegi, és un dret fonamental. És hora que l’administració compleixi amb les seves obligacions i respecti els drets de totes les persones, sense excepcions. Els funcionaris amb discapacitat del cos de mossos d’esquadra mereixen poder exercir la seva professió en condicions d’igualtat, i això només serà possible si s’acaben les denegacions injustificades de mobilitat i s’apliquen ajustaments raonables adaptats a cada cas.

AILMED SINDICAT no deixarà de lluitar perquè aquestes persones puguin gaudir del dret al treball en condicions d’igualtat, com qualsevol altre funcionari. Les seves necessitats no són una excepció, són una prioritat.

No et rendeixis i uneix-te a aquesta lluita.

Junts podem aconseguir un canvi!