El passat 22 de febrer, el Consell de Ministres del Govern d’Espanya, acollint una proposta del CERMI Estatal, declarava oficialment la jornada del 3 de maig de cada any, com a Dia Nacional a Espanya de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de 2006.
La Convenció de 2006 ha de marcar l’agenda política de la discapacitat dels pròxims anys, que passa sens dubte de manera prioritària per atendre i materialitzar les recomanacions que el Comitè dels Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides ha formulat a Espanya, després de la segona revisió del grau de compliment d’aquest tractat realitzada els dies 18 i 19 de març de 2019, i fetes públiques el passat 9 d’abril.
El 3 de maig de 2008, data en la qual Espanya ratificava aquesta Convenció, el nostre país es comprometia amb la inclusió, amb la vida en comú i amb l’autodeterminació de les persones amb discapacitat. Quant a la seva aplicació, hi ha dos mandats constitucionals essencials: que després de la seva publicació forma part del nostre ordenament jurídic i, en segon lloc, que és referent d’interpretació dels drets fonamentals (Art. 96.1 i 10.2 CE)
Volem recordar en especial avui que la Convenció estableix en el seu article 27 dues obligacions indubtables:
(a) la igualtat i no discriminació; i
(b) l’obligatori desenvolupament i garantia pels Estats Part de l’accés i manteniment en l’ocupació.
Està absolutament clara l’obligació de salvaguarda i promoció del dret al treball per a les persones que adquireixen una discapacitat durant l’ocupació.
Coincidint amb la commemoració del Dia Internacional de Treball, que se celebra demà 1 de maig, Antonio Guillén, president del COCARMI i d’ECOM, organitzacions que actuen en defensa dels drets de les persones amb discapacitat, va afirmar en un comunicat que: “La feina és un element essencial en la vida personal i social de tot individu, així com la seva carència un dels principals indicadors d’exclusió social. És fonamental que es prioritzi, i es protegeixi, el manteniment de la feina a aquelles persones treballadores als qui els sobrevé una discapacitat, sempre que continuïn tenint la capacitat i el desig de seguir treballant”.
També va afegir que: “Cal més sensibilització de que discapacitat i feina no són contradictoris ni incompatibles. L’extinció del contracte per motius d’invalidesa hauria de ser l’excepció i només fer-se efectiva quan s’hagin esgotat totes les vies possibles, i sempre consensuat amb el/la treballador/a”. “Davant una discapacitat sobrevinguda l’important és ressaltar les capacitats de la persona abans que les incapacitats, i tenir en compte les capacitats preservades i portar a terme un enfocament individualitzat, ja que les necessitats de les persones amb discapacitat sobrevinguda poden ser molt diferents en cada persona”.
No podem estar més d’acord.
Malgrat això, amb 11 anys de vigència de la Convenció, encara davant una discapacitat sobrevinguda molts/es treballadors/es són pràcticament expulsats del mercat laboral per les restriccions amb què es troben per retornar al seu lloc de treball, quedant sotmesos a un subsidi econòmic, quan el que hauria de ser és que sempre que la persona continuï tenint la capacitat i el desig de treballar, se li hauria de poder garantir el seu retorn al mercat de treball.
Quant a la Funció Pública, sembla surrealista que es pugui accedir amb una incapacitat permanent per la via de reserva de places, però que quan es donen aquests graus per una discapacitat sobrevinguda al llarg de la vida laboral resulti que la mateixa administració “expulsi” a la persona amb discapacitat estant en actiu.
Més surrealista encara la qüestió anterior en els cossos especials de funcionaris que tenen contemplada una segona activitat, sigui mosso, bomber o policia local, i que una persona amb discapacitat es quedi sense feina sense avaluar la seva capacitat i contrastar-la amb l’elenc de funcions i tasques complementàries de les principal funcions que assumeixen aquests cossos.
Al respecte hem vist recentment com Naciones Unidas ha dictaminat que l’Ajuntament de Barcelona ha discriminat un policia local per impedir-li passar a una segona activitat per motiu de la seva discapacitat. Estem pendents de 4 dictàmens més que afectaran policies locals i mossos d’esquadra.
Si la mateixa administració és la que dóna un exemple tan lamentable a la societat incomplint de manera tan flagrant la Convenció, què podem esperar a l’empresa privada?
Des d’aquí exigim el compliment obligat de la Convenció amb més protecció i mesures que fomentin el manteniment de la feina de les persones treballadores amb una discapacitat sobrevinguda.